dilluns, 23 de febrer del 2015

EL SECRETO DE HÍPASO DE METAPONTO


Autor y obra:
Autor: Jesús Martín Rodríguez.
Obra: Helénicas 

Valoración personal: Me ha gustado la historia, ya que es sorprendente como cuenta que con una brebaje puedes recordar todas tus vidas y el echo de que el protagonista masculino de la historia no olvide a la mujer que le robó el corazón es su vida en la antigua es verdaderamente romántico y bonito. La manera en que la chica cuenta su historia es muy cautivadora, ya podría ser más largo el relato.

Resumen: Es una historia que sucede en la Antigua Grecia. Tulia es una prostituta que con sus encantos enamora a Marcial, un noble Ateniense que se acuesta con ella y a la mañana siguiente descubre su secreto. Tulia antes no era Tulia, sino que ha pasado muchas vidas de las cuáles se acuerda por un brebaje que su padre le hizo beber cuando era una niña. La historia de amor entre Tulia y Marcial continua durante la eternidad, ya que aunque pasen mil y una vidas y cambien de tipos personas, de siglos, de situaciones, siempre se acuerdan el uno del otro.

1. INTRODUCCIÓN
La situación de la mujer en Grecia:
La discriminación de la mujer griega, en concreto la mujer ateniense, era evidente, por que carecía de derechos y libertades. Era menospreciada por los hombres de la sociedad y estaba sometida a su poder. Además, esta situación de discriminación venía provocado por la incapacidad de mantener muchos hijos, sobretodo si eran niñas, puesto que a los pocos días del nacimiento de una mujer, la familia debía comenzar a ahorrar una futura dote, una contribución que se le daba al futuro marido de la niña para que éste la aceptase y se casase con ella. Por este motivo se producía e incrementaba el infanticidio femenino, al contrario que los niños varones, los cuales suponían una alegría en la familia, puesto que éstos recibían los bienes familiares y además la futura dote que se le entregaría en el momento del casamiento.  Las mujeres vivían tan sólo para el cuidado de la casa y de los hijos. Además, para los atenienses, la mujer nunca adquiría la mayoría de edad.


2. EL MATRIMONIO
Las salidas de la mujer ateniense se limitaban tan sólo a recoger agua a las fuentes más próximas. Además, éstas quedaban encerradas en el gineceo y excluídas de las cenas que sus maridos celebraban en la propia casa en compañía de sus amigos a las que no era raro que acudieran prostitutas al final de la noche. Así pues, la mujer era constantemente controlada por su marido y sometida a la constante sospecha de infidelidad.
Las bodas o himeneos atenienses: No eran asuntos entre hombre- mujer, sino que se basaba en un contrato que establecían el padre de la chica y la familia del novio o incluso con el propio novio, donde éste aceptaba a su futura esposa y una dote. Seguidamente, la mujer se transladaba a la casa del marido abandonando la suya. Además, la mujer tan sólo se casaba cuando adquiría la pubertad, en cosa los hombres lo hacían a los treinta años. 


3. LA PROSTITUCIÓN EN EL MUNDO ANTIGUO
Existían diferentes tipos entre los que podemos destacar:

Pornai: Las πόρναι, eran, normalmente, esclavas propiedad de un  proxeneta, el «pastor» de las prostitutas. Este propietario podía ser un ciudadano, para el que ese negocio constituía una fuente de ingresos como cualquier otra y por el que tenía que pagar un impuesto proporcional a los beneficios que le generaba.
En la época clásica, las pórnai son esclavas de origen bárbaro; a partir del período helenístico, se incorporan incluso al gremio muchas jóvenes esclavas, que solo dejarían de serlo cuando fuesen adoptadas por su amo.
Su trabajo se desarrollaba en los prostíbulos, generalmente en los barrios conocidos por esta actividad, tales como El Pireo(puerto de Atenas) o el Cerámico de Atenas.
Prostitutas independientes: Directamente en la calle, mostrándose a los cliente potenciales recurriendo a distintos mecanismos publicitarios.
Estas prostitutas son de orígenes diversos: mujeres metecas que no encuentran otro empleo en la ciudad de llegada, viudas pobres, antiguas pornai que han logrado independizarse.
En Atenas, debían estar registradas y pagar un impuesto. Algunas consiguen hacer fortuna en su oficio. 
Heteras: Constituyen la categoría más alta entre las prostitutas. A diferencia de las otras, no se contentan con ofrecer sólo servicios sexuales y sus prestaciones no son puntuales (de manera literal, en griego ἑταίρα, hetaíra significa 'compañía'). Comparables en cierta medida a las geishas. poseen una educación esmerada y son capaces de tomar parte en las conversaciones entre gentes cultivadas. Únicas entre todas las mujeres de Grecia, son independientes y pueden administrar sus bienes.

4. BIBLIOGRAFÍA





Río Rojo y La lengua de las mariposas


   
                                                                 

        -Autor: Jesús Rodríguez Martínez
      -Obra: Helenicas, Río Rojo
      - Resumen: Este relato cuenta la historia de una alumna de un        gran profesor.Les enseñaba el sentido de las cosas a través de la      mitología.Lo acusaron de herejía, lo asesinaron al borde de un          río ante los ojos de su alumna.
     - Opinión: Al relato a mi parecer, le falta un poco más de profundización en la historia, porque no llegas a empatizar con los personajes. También hay cosas que sobran y que podrían omitirse sin que faltara sentido al relato.
     -Comparación con la película La lengua de las mariposas:
  La lengua de las mariposas tiene más en común de lo que esperaba con Río Rojo. Un claro ejemplo es la tozudez o indiferencia de los niños en la no asistencia de la escuela, pero luego quedan embelesados con el mundo que les abre su profesor, sobretodo a los protagonistas.Otro tema que se toca es la religión o política, los profesores tienen que ir en mucho cuidado con lo que dicen, ya que los dos mueren ya sea por ser rojo o por no ser creyente.Y por último la guerra, en los dos ejemplos esta presente , hace referencia a la guerra civil.
Y por supuesto la persuasión de pensar y decir libremente lo que quieras,estaba totalmente censurado,ya que podías morir por ello.


APOLOGIA DE POLÍCRATES

  1. Presentació-Resum
El text és sobre la defensa d’un home en un juit per haver matat a una prostituta anomenada Casandra de la qual es queda profundament enamorat. Adverteix al públic dels problemes de l’amor i explica com mogut pel seu desig de que Casandra el volguera la busca al món oníric. Tot i que això no li és suficient ja que finalment mata a la Casandra original sense poder suportar que existira una que no l’estimara.
  1. Valoració personal: qualitats literàries
Al meu parèixer el text no era difícil de llegir ni molt menys pesat. Ric, en vocabulari sobretot tenint en conter el context en el que es situa la història. A pesar de no tractar de déus i de no ser el que esperava m’ha agradat. És una part de l’amor la que s’hi reflexa: la bogeria. Moltes voltes fem tonteries per amor, coses que en el seu momento veiem correctes i quan se’ns passa eixe encanteri temporal ens adonem de com hem sigut de nécids. Potser el protagonista ho descobrisca més tard i siga eixa la seua pena, cargar amb la mort injusta d’una dona.
  1. L’amor en l’Antiga Grècia
  • Mitología
  1. Orfeu i Eurídice
Orfeu, fill d’Apol·lo (i nét de Zeus) i de Cal·líope, musa de la poesia èpica i de l’eloqüència, posseïa el do de la música i de la poesia.
Enamorat perdudament d ’Eurídice, una nimfa de les valls de Tràcia, la converteix feliçment en la seua esposa. Però un nefast dia, tractant ella de fugir d’Aristeu, fill d’Apol·lo i que pretenia posseir-la, va trepitjar una serp verinosa i va morir.
La pena va envair llavor a Orfeu, i plorant desconsoladament a les ribes del riu Estrimón, va entonar cançons tan tristes que tots els déus i totes les nimfes el van incitar a baixar a l’inframón, on, amb l’ajuda inestimable de la seua música, va aconseguir sortejar mil i un perills, commovent a dimonis i turments.
Un cop va arribar davant d’Hades i Persèfone, va utilitzar de nou la seua música aconseguint convèncer a aquests de donar l’oportunitat a Eurídice de tornar al món dels vius. Però van posar una condició: Orfeu havia de caminar sempre davant d’ell i no mirar fins que tots dos haguessin arribat a dalt i els rajos de sol haguessin banyat per complet a Eurídice.
E camí de tornada es va fer terriblement llarg. Orfeu mantenia els ulls al capdavant tot i les enormes ànsies que li envaïen d’admirar a la seua estimada.
Ja en la superfície, Orfeu, a la vora de la desesperació, va girar el cap creient que tot havia passat, però Eurídice tenia un peu a l’ombra i, en aquest precís instant, es va esvair en l’aire, ja sense possibilitat de tornar de nou.



  1. Aquil·les i Patrocle
Per als antics grecs l'amistat entre dos homes era una virtut , no només estava ben vista també es potenciava esta relació en el terreny de l'ensenyament o el militar . Generalment s'unia a un jove adolescent de 16 anys o més ( erómenos , estimat ) amb un adult ( erastés , amant ) Els grecs el consideraven un element essencial de la seva cultura .
Els grecs consideraven normal que un home se sentís atret per la bellesa d’un jove , tant o més que per una dona. La mitologia grega li donava una gran importància : Zeus i Ganímedes , Apol·lo i Jacinto , Aquil·les i Patrocle . La història ens Explica la vida dels Membres del Batalló Sagrat de Tebes .
En aquest context entra la història d'Aquil·les i Patrocle , amics i amants desde molt joves. Tots dos es van embarcar en l'aventura de Troia . Allí res més arribar t'heroi troià va ofendre un Apol·lo assassinant al seu temple a un jove de 19 anys 1ue es va resistir a ser estimant per ell.
Després d’un llarg assetjament Aquil·les rapta a la princesa Briseida de la que s’enamora . Però quan el rei Agamenó la veu l’obliga a entregar-se-la . La disputa acaba amb l'abandó dels pelagios de l’assetjament a Troia . Però Patrocle no ho entén , ple de fúria i gelosia , agafa l'armadura del seu amant i repta a Hèctor , príncep troià . A pesar de la desigual força la lluita és equilibrada , fins que l’enutjat déu Apol·lo colpeja al jove guerrer i permet una Hèctor donar-li mort .
Quan Aquil·les sent les amargues notícies , plora i es regira per terra, traspassat de dolor. Els seus amics van portar el cos de Patrocle del camp de batalla però ells no els deixà enterrar-lo . Es tira sobre ell , envoltant amb els seus braços , sanglotant desesperadament . La seva mare , Tetis , va venir a consolar-lo . " Fill meu, quant de temps seguiràs plorant amb la mirada extraviada de pena , sense menjar ni dormir ? Jeure amb dones i enamorar-se d’elles també és bo. " Però Aquil·les no podrà pensar en una altra cosa que no fora el seu company enamorat , a qui recrimina amargament haver jugat amb la seva vida :

" No vas tenir : consideració per la meva pura reverència cap a les teves cuixes , ingrat a despit dels nostres molts petons . "





  • Filosofia
  1. Platón- El Banquete
SÍNTESI DE L'OBRA
Aquesta obra ens mostra a un grup d'amics, entre ells el filòsof Sòcrates, reunits en un banquet realitzat a casa d'Agató quan va arribar el premi per la seva primera tragèdia.Entre menjar i beguda els comensals decideixen fer una exposició del que cadascú concep sobre l'Amor. I així, el que se suposa hauria de ser una vetllada festiva d'amics, es converteix en un debat filosòfic sobre l'Amor. Cada un dels convidats exposa les seves idees intervenint ordenadament amb un discurs. A més, intervindran cadascun segons el seu caràcter i professió: Fedre parlarà com un jove, però com un jove les passions s'han purificat amb l'estudi de la filosofia; Pausinias, com un home madur, a qui l'edat i la filosofia han ensenyat el que no sap la joventut; Erixímac s'explica com a metge; Aristòfanes té
l'eloqüència del poeta còmic, ocultant sota una forma festiva pensaments profunds; Agató s'expressa com a poeta.

IDEA PRINCIPAL
L'eix sobre el qual es mou l'obra sencera és l'AMOR. A El banquet l'Amor es presenta com el desig que té la naturalesa mortal de perpetuar-se en la generació, en l'esperit o en el record. L'amor sexual és un impuls natural per recuperar la nostra naturalesa dual originària. Però només l'amor entre home i dona pot assegurar la perpetuació de l'espècie, encara que en l'obra sorprèn la asseguda superioritat que se li dóna a l'amor homosexual.Veiem com al llarg de tot el llibre s'han anat donant diferents concepcions de l'Eros i de la bellesa, però la veritable concepció que sobre el tema té Plató la veiem posada en boca de Sòcrates. Diguem que és Sòcrates l'intèrpret directe de Plató i en el seu discurs és on expressament ha de buscar-se la teoria platoniana.
El no
ser bell ni bo no implica necessàriament l'ésser lleig i dolent, com el no ser savi no implica necessàriament ser ignorant. Entre bellesa i lletjor -bondat i maldad-, com entre saviesa i ignorància, hi ha termes mitjans, i aquest és el cas de l'amor. Per això, no ha de considerar-, com fa l'opinió comuna, com un gran déu ja que no pot negar als déus la bellesa i la bondat. Per amor som capaços de fer i viure allò que el cos biològic no pot concebre, és el heroic, per exemple per amor un deixa la seva tranquil·litat i comoditat i lliura la seva vida al servei dels altres, sigui guarint malalts, ensenyant a nens.

El simposio platónico según Pietro Testa 1648

  • La prostitució en l’Antigua Grècia
És costum dir que la prostitució és l'ofici més vell del vell. La realitat és que, en una època determinada, era l'únic ofici del món que les dones podien exercir.La dona s’autosustentaba, la successió era matrilineal i el nucli familiar ho componia la dona amb els seus fills, dels quals es feia càrrec en forma unilateral. Amb el temps, va aparèixer la vinculació dona-home que fins aquell moment no existia. Amb el començament d'aquesta nova relació es produeix una expansió demogràfica, i les dones comencen a quedar relegades a la cura dels fills, mentre els homes són els encarregats d'aconseguir el suport. Finalment, tots aquells oficis i tasques independents que realitzaven les dones (terrissaire, artesanes, recol·lectora, portadora, etc), passen a ser desenvolupades pels homes. El fet que les dones fossin considerades només com un mitjà per tenir fills, va fer que els homes busquessin companyia fora de casa seva.
 
Estaven catalogades en tres classes:-Les Dicteriades:Es dedicaven a les classes més baixes. Al principi van estar controlades pel govern municipal però amb el temps es van constituir en "empreses privades" amb pagament d'impostos inclosos. Els seus preus eren molt baixos, però en ser immensament populars seus ingressos eren quantiosos. Les dicteriades sobresortien per no tenir estudis ni formació educacional alguna, a excepció de la tècnica sexual. Per sortir al carrer se'ls exigia que portaran una perruca groga per distingir-les de les donzelles i mares de família noble que tenien els cabells negres.-Les Auletrides:Aquestes es dedicaven a oferir els seus serveis a les classes mitjanes. Es van especialitzar en les arts de la música, el striptease i la dansa. Tenien bons ingressos i que fossin comunament contractades per a festes privades i orgies, provenien de famílies molt pobres i eren venudes sent nenes a proxenetes o senyores que les instruïen en l'art amatori durant anys.-Les Hetairae
 
Prostitutes de luxe i refinades. Els seus clients eren nobles, terratinents, senadors i el clergat superior. Ressaltava la seva extraordinària bellesa, la seva intel·ligència i la seva exquisida educació. Es diferenciaven de les auletrides, entre altres coses, perquè podien acudir a esdeveniments públics com representacions, banquets o debats de filosofia i política, acompanyant els seus clients.





4.BIBLIOGRAFIA



Agamenó

BIOGRAFIA AGAMENÓ

Agamenó fou rei de Micènes. Fill d’Atreo i Aérope i germà de Menelao, rei d’Esparta, després de l’assassinat de son pare, amb l’ajuda del rei d’Esparta, Tindareo, s’hi van fer amb el tró de Micènes conseguint-lo més tard Agamenó com a successor de Tindareo. Cada germà es va casar amb una de les filles del rei, Agamenó amb Clitemnestra i Menelao amb Helena. Agamenó i Clitemnestra van tindre tres filles, Ifigenia, Electra y Crisotemis i un únic fill, Orestes. El regne de Agamenó comprenía Micènes, Sicione, l’ Argòlida i les illes inmediates. Fou nombrat cap general en la guerra declarada a Troya per tots els demés prínceps de Grècia reunits en Argos deprés de que Helena fora robada per Paris. Després de la guerra de Troya Agamenó recibeix com part del botí a la germana de Paris, la profetissa condemnada Cassandra. Quan va arribar a casa, després de dos desviacions per les tormentes, va trobar a Egist governant en lloc de Clitemnestra, a qui havia seduit. Aquest invità a Agamenò a un banquet on el mata a traició junt als seus companys mentre Clitemnestra feia el mateix amb Cassandra. Els motius d’aquests assassinats son els cels per Cassandra i la vida adúltera que estava vivint Clitemnestra amb Egist.

PARTICIPACIÓ EN LA GUERRA DE TROYA

En la guerra de Troya, després de nou anys dels 10 que dura la guerra, Agamenó té una dispusta amb Aquiles per la possesió de Briseida, la qual acaba en mans de Agamenó. Degut a açó Aquiles s’hi retira del camp de batalla i els grecs sofreixen molts desastres. Zeus envia un somni a Agamenó per a que demostre la seva superioritat com a cap; aquest, per a provar el valor dels seus homes els mana tornar a casa, cosa que estàn disposats a fer fins que el seu coratge es avivat per Ulises, que els convenç per a que s’hi preparen per a la batalla. Després d’un combat entre Paris i Menelao, Agamenó va matar a alguns Troyans en una batalla. Quan Héctor desafia al mes valent dels grec Agamenó s’ofereix com a voluntari però Àyax es elegit per sorteig. Després d’açò el grecs perden una batalla i Agamenó els aconsella que s’hi retiren però els demés herois s’hi van opossar. Un intent de reconciliació amb Aquiles va fracasar i Agamenó va convocar als caps en una reunió per la nit per a deliberar les mides a adoptar.Ulises i Diomedes foren enviats com a espíes. Al día següent van continuar la lluita. Agamenó va tornar a ser un dels més valents matant a multitud de troyans tot i que al final va ser ferit i va tornar a la seua tenda. Llavor Héctor va avançar heròicament i Agamenó va ordenar de nou que fugiren encara que, de nou, Ulises i Diomedes s’hi van negar i, el últim, va conseguir que Agamenó tornara a la batalla que es duia a terme prop dels vaixells al igual que Posseidó, que amb forma d’ancià li va donar coratge. Degut al perill al que estaven sotmessos els grec, Patrocle, va decidir formar part de la batalla i la seva mort va provocar que a la fi Aquiles tornarà a la acció, portant així, a la reconciliació amb Agamenó.
Encara que es el cap dels grecs en la guerra, Agamenó no es tan valent, heroíc i fort com el mateix Aquiles tot i que, està per damunt de tots els grecs per la seva dignitat, majestuositat i poder, sent inclús comparat amb el propi Zeus, sent per als humans el que es Zeus per als deus.


COMPARACIÓ DE LA FIGURA LITERARIA I LA PEL·LÍCULA “TROYA”

En la pel·lícula dirigida per Wolfgang Petersen, Agamenó, interpretat per Brian Cox es presentat com una mena de villà que refutja del combat i envia els seus guerrers a la mort quan això no sucedeix d’aquets manera en l’història original d’Homer. Es pot apreciar en comentaris com el que li fa Aquiles a pocs minuts de l’escomençament de la pel·lìcula quan li diu textualment: “Imagina un rei que lliurara les seves batalles”, sent Agamenó una persona que participa obertament en la guerra en diverses ocasions tot i que en moltes s’hi retira i ordena als seus soldats que fugisquen, no es el rei cobard que és representat a les pel·lícules. Per el que respecta a la comparació de la adaptació cinematogràfica respecte a la història original d’Homer en quant al problema d’autoritat d’Agamenó amb Aquiles, la película deixa aquest aspecte sense tractar per a centrar-se en l’acció que triunfa tant en Hollywood. Aquest problema originat pel fet de que Aquiles, encara que en la teoría es sols un soldat ras, s’hi dona una gran admiració per l’exercit degut a les seves capacitats físiques quasi divines crea un a crispació amb Agamenò, el qual, encara que és el cap dels grecs en la guerra no es respectat com a tal pel fet de que Aquiles no comparteix moltes de les seves decissions amb ell.

BIBLIOGRAFÍA

diumenge, 1 de febrer del 2015

ROBO EN EL PARTENÓN

ROBO EN EL PARTENÓN



1-Autor y obra:


          Autor: Jesús Martín Rodríguez

          Obra: Helénicas -Colección Narrativa-



2-Resumen:

Alejandro se embarca en una aventura extrema, robar los frisos de mármol que contiene la estatua de Atenea en el Partenón. Al final todo resulta ser un juego virtual que acaba con la vida de Alejandro.


3-Estudio del escenario del juego: el Partenón de la Acrópolis, Atenea crisoelefantina y frisos de mármol del British Museum.



*EL PARTENÓN DE LA ACRÓPOLIS:

El Partenón «la residencia de Atenea Partenos» es uno de los principales templos dóricos que se conservan, construido entre los años 447 y 432 a.C. en la Acrópolis de Atenas. Está dedicado a la diosa griega Atenea, a la que los atenienses consideraban su protectora.

La construcción del monumento, realizada casi exclusivamente en mármol blanco del monte Pentélico, fue iniciada por Pericles como agradecimiento a los dioses por su victoria contra los persas.


El Partenón sufrió un largo proceso de deterioro y pillajes entre cuyos protagonistas se encuentran, por encima de todos, los europeos occidentales. Proceso de deterioro del Partenón a lo largo de la historia:

-Los persas destruyeron un templo, el Partenón Viejo.

-En el 256 el Partenón ardió, pero fue rápidamente reparado.

-El primer destrozo en el Partenón se realizó durante el Imperio Bizantino, cuando fue saqueada la estatua colosal de Atenea (en la cuarta cruzada, 1204 d.C).

-El templo pagano se convirtió en iglesia ortodoxa de María Parthenos.

-El templo ortodoxo de Maria Parthenos fue convertido en iglesia católica. Los francos derribaron los muros  del sancta-sanctorum y construyeron un ábside. Es quizás esta destrucción la segunda más importante en la  historia del Partenón.

-1687: Los turcos utilizaron el templo como polvorín y en un ataque de Venecia, casi se destruye el templo.

-Época moderna: Lord Elgin (guerra de la independencia) / Nazis (2ª guerra mundial)

*ATENEA CRISOELEFANTINA:

La diosa Atenea era la protectora de Atenas. Tenía dos templos en la Acrópolis:


-El Erecteo, en el que se conservaba la antigua imagen de madera de la diosa que se creía que cayó del cielo, el olivar sagrado y las huellas de la lucha de Atenea contra Poseidón.


-El Partenón, en el que el gran escultor ateniense Fidias, fue el autor de la decoración escultórica y de la gran estatua crisoelefantina de Atenea Partenos que estaba situada como pieza central del templo (medía 12, era

de madera recubierta de oro, excepto la piel que era de marfil).

Réplica de la estatua de Atenea que se encuentra en Nashville (Tenessee, Estados Unidos) dentro de la réplica a tamaño real del Partenón. 




*FRISOS DE ORO DEL BRITISH MUSEUM:

Los griegos tallaban escenas, llamadas frisos, en los muros.        

Se trata de 92 metopas decoradas con escenas procedentes de la Guerra de Troya, de la Amazonomaquia, de la Gigantomaquia y de la Centauromaquia.Realizadas en alto relieve por el gran escultor Fidias sirven para expresar el triunfo de la genialidad, la belleza y la perfección que representa la cumbre del arte clásico. En general se conservan bastante bien estando la mayoría de ellas en el Museo Británico y algunas en el Museo de la Acrópolis de Atenas.

    Friso actualmente en el Museo Británico.   

    


“El expolio del arte: el caso de los mármoles de Elgin”, 
Daniel Kay 

Otro de los destrozos menos conocidos fue el que llevo a cabo el inglés Lord Elgin, que desmontó las esculturas que quedaba y se las llevó de Grecia. Fue realizado con toda impunidad. Grecia estaba bajo el poder de los turcos sumida en medio de una guerra por la independencia, y Elgin... se llevó los frisos.



“Los mármoles en el British Museum”

Los mármoles en Londres sufrieron daños a causa de la contaminación durante los siglos XIX y XX y conservadores griegos afirman que también han sido irrevocablemente dañados por los diferentes métodos de limpieza empleados por el personal del museo.


Según los documentos publicados por el British Museum, una serie de accidentes, robos y actos de vandalismo por los visitantes, han provocado más daños a las esculturas. Estos incidentes incluyen:


-En 1961cuandos dos jóvenes rompieron una pierna de uno de los centauros.


-En en 1981, una figura del frontón oeste fue desconchada al caer una claraboya de vidrio.


-En 1966, en un acto vandálico, se rayó una de las esculturas.


-En 1970, fueron inscritas letras en la pierna de otra figura.


-En 1974, la pezuña de uno de los centauros fue dañada por unos ladrones que intentaban extraer plomo de la pieza.



“Emplazamiento de los frisos a Atenas”

Grecia sigue reclamando a Gran Bretaña, la devolución de los frisos del Partenón, hoy en el British Museum por motivos morales y artísticos.

El Partenón arrastra desde hace mucho tiempo la reivindicación griega sobre mármoles del famoso monumento, obra de Fidias.

"El British Museum sigue negándose", "Y hay que saber que en los años 60 el embajador británico habló de devolver los mármoles en agradecimiento al papel jugado por Grecia en la II Guerra Mundial".


La razón principal por la que los griegos reclaman los frisos es que forman parte de una única obra de arte, el Partenón, por lo tanto, no tiene sentido que fragmentos de esta obra se encuentren dispersados en sitios distintos.

Muchos de los británicos se muestran a favor de la devolución de las piezas a Atenas según las encuestas de 1998 y 2002.

Según mi postura, el lugar donde se alberga una obra no es importante, lo que importa es su protección. Deberíamos ver el patrimonio artístico como un conjunto de obras que ha producido el hombre a lo largo de la historia, y como herederos de esa historia, somos los responsables de respetarlo y conservarlo lo mejor que podamos.


Bibliografía:


-Diccionario de Mitología. Colección Cosmos


-Enciclopedia Visual de las preguntas. “Mitos y leyendas universales”


-Secretos de los griegos. Libsa


Webgrafía:


Wikipedia


http://www.britishmuseum.org/about_us/news_and_press/statements/parthenon_sculptures.aspx


http://elpais.com/diario/1992/01/11/cultura/695084404_850215.html


http://www.ugr.es/~jmarting/06HAAM/DOCUMENTACION/DOCUMENTACION/ACROPOLIS/partenon.html


http://mupart.uv.es/ajax/file/oid/628/fid/1024/TRABAJO%201.pdf



CELIA PÉREZ FRANCÉS

dimecres, 21 de gener del 2015

TREBALL SOBRE L'ÈPICA ROMANA

Ací us deixe el meu treball sobre l'èpica romana, espere que vos agrade. Salutacions.