dilluns, 10 d’octubre del 2011

BASILISC


El meu nom és Sonia i treballe per al periòdic “Actualitat mitològica”.Aquest periòdic està fet per donar a conéixer al món com el pas del temps canvia radicalment la idea d’una criatura de la mitologia. Aquest mes m’ha tocat investigar una criatura l’aparença i poders de la qual en l’antiguitat no són gens clars, però això ja ho explicaré després.Aquesta criatura és el basilisc.

Actualment és un llangardaix de tronc comprimit i allargat, dits i cua llargs i prims que viu en les voreres de xicotets rius o rierols, on habiten durant tot el dia, i dormen en els arbres que tendeixen les seues rames per damunt l’aigua.

La similitud d’aquestos amb les criatures originàriament mitològiques es que aquests tenen grans crestes.

Els basiliscs solen ser marrons, amb franges o amb un clapejat de color blanc o groc.En les cries són marrons amb un lleuger tint verdós que varia a tons més clars en el coll i els costats.Es tornen verds al assolir un terç de la mesura adulta i els mascles comencen a tenir cresta una vegada assolits els dos terços.Aquests són algunes imatges de basiliscs adults.

El que no m’imaginava és que encara persisteixen algunes creences respecte al basilisc.

Es creu que es tracta d’un xicotet ou que ocasionalment ponen les gallines, d’aspecte gris, aproximadament d’un centímetre de diàmetre, redó, amb closca grossa i rugosa .Aquests ous han de ser destruïts i cremats per evitar que nasca el basilisc, un monstre amb forma de serp.

Té cap de gall, cresta roja escarlata i el seu coll es llarg i ondulant com una culebra.El seu xicotet coll té forma d’au, amb xicotetes ales i potes, amb les quals quasi pot caminar arrestant-se.

Aquest animal porta desgràcies.Al nàixer busca un racó de la casa, i mata amb la mirada les persones que el veuen.Per desfer-se’n d’ell, cal tenir espills en totes les habitacions, dons si el monstre veu la seua pròpia imatge mor immediatament, de la mateixa manera que en el passat.

És temut perquè s’aposenta davall les cases i des d’allí ix emitint un repetitiu, monòton i encisador cant semblant al de un gall per dormir encara més els que dormen amb la finalitat d’ex

traure’ls la flegma i amb això l’alé, l’energia.La víctima s’aprima, tus i finalment mor, si no es prenen precaucions per expulsar el culebró(sols s’aconsegueix cremant l’edifici).

Però tot açò no existiria si no fora per la criatura mitològica que passe a descriure.

Al basilisc se’l coneixia com el rei de les serps per tindre una cresta en forma de corona i perquè els altres rèptils es sotmetien a ell per la seua perillosa mirada i les qualitats de la seua respiració verinosa mitjançant la qual corrompia l’aire.

Aquest provocava la mort amb una mirada i en el cas de que se’l mire als ulls a través d’un reflex la persona o animal quedaria petrificat.Pel que fa a la seua mort es pensava que si el basilisc es mira a si mateix a través d’un mirall es mataria.Altra creença deia que quan sentia el cant d’un gall o es trobava amb una mostela, inclús l’olor d’aquesta podia matar-lo.

Quatre són les seues possibles aparenç es, dons no s’ha pogut saber amb certesa quin era el seu aspecte, tot i que sempre se l’ha representat amb característiques rèptils.

Alguns pensaven que podria tractar-se d’un llangardaix enorme, altres d’una serp gegant o xicoteta, mentre que altres opinaven que es tractava d’un pollastre alt dotat de tres peus, amb cuai dents de serp.

Açò es degut a que també hi havien diferents formes de pensar respecte el naixement.Una d’aquestes era que es gestava dins un ou de serp incubat per un vell gall naixent així amb el cos de gall, llengua de serp i cresta.Una altra, deia que naixia d’un ou posat per un gall, incubat per un gripau.Per tant, al nàixer guardava totes les característiques dels seus progenitors:cap de gall, cua de serp i cos de gripau.Es produïa una nit de lluna plena.Per últim, es creia que podia ser fill de Medusa, la qual al ser decapitada hauria derramat sang i d’aquesta hagueren nascut totes les serps.Si així fora, aquest seria un monstre que emetia xiulets i mata amb la mirada com sa mare.

Aquest deixava una estela de verí a cada pas.

Vivia en el desert que ell mateix creava al trencar pedres i cremar la pastura.Succedia pel fet que el basilisc exhalava foc, secava les plantes i enverinava les aigües.

En alquímia, Theophilus Presbyter va inventar una complicada “recepta” on explica com crear un basilisc per convertir el coure espanyol en or.I Hermes Trisegisto va crear històries que deien que les cendres del basilisc tenien la capacitat de convertir la plata en or, tot i que sols es va fer realitat en les llegendes de l’època.

A aquest animal mitològic se’l fa referència en l’Antic Testament.

També Lope de Vega, Cervantes o Quevedo utilitzen la criatura en els seus textos.

En la segon entrega de la saga Harry Potter apareix el basilisc, encara que se’l representa com una serp gran amb els ulls rojos que maten tan sols mirar-los. A l’esquerra hi ha una imatge d’aquest.

Hi ha diferents variants d’aquesta creença segons les zones del món:

En la mitologia chilota es creu que aquest beu la saliva i sols se’l pot matar cremant-lo.

En el folklore gaucho es un cuc gegant amb un sol ull.

En Colòmbia es considera una criatura sinistra coneguda com “el pollastre dolent” o “pollastre del diable” el cant del qual causa la mort i porta desgracies als que entren en contacte amb ell.

També en l’escultura se l’ha representat.Solia utilitzar-se en els capitells de les esglèsies, buscant asustar els analfabets amb horrors de l’infern.I puntualment es pot trobar en talles d’ivori i arts aplicades.He adjuntat una imatge d’un basilisc en Croacia.

He hagut de buscar informació en gran varietat de pàgines web, algunes més series i altres en les que sols posava coses sense importància.Després d’haver recollit informació, aquestes son les que m’han ajudat en la meua investigació:

http://www.linkmesh.com/Dragons/la_leyenda_del_basilisco.php

http://es.wikipedia.org/wiki/Basilisco_(criatura_mitol%C3%B3gica)

http://www.cuco.com.ar/basilisco.htm

http://members.tripod.com/joshu_79/basilisco.html

http://www.conciencia-animal.cl/paginas/temas/temas.php?d=1143

http://www.planetacurioso.com/2008/03/20/%C2%BFsabias-que-en-realidad-existe-el-basilisco/

HISTORIA DE LAS GRAYAS Y LAS GORGONAS.

Somos Mónica y Carmen de 2º de bachiller y vamos a presentaros el trabajo realizado en la asignatura de Referentes Clásicos que trata sobre las Medusas y las Gorgonas.


Forcis y Ceto:

Forcis era un dios marino, se casó con Ceto, su hermana, con quien tuvo a los horribles monstruos llamados Grayas y Gorgonas.
Por otra parte, Ceto es la diosa del mar que como figura mitológica era la personificación de los peligros del mar, los terrores desconocidos y las criaturas extrañas.

Grayas:

Las Grayas o Greas eran deidades preolímpicas, sus nombres eran Dino, Enio y Pefredo o Penfredo. Las Grayas nacieron ya ancianas y con cabellos grises, aunque los poetas las designaban a veces eufemísticamente como «hermosas», y fueron haciéndose más y más viejas. Tenían un solo ojo y un único diente para todas, que compartían y usaban por turnos, durmiendo las dos a las que no les toca. Vivían en una cueva situada muy lejos hacia el ocaso en un lugar donde siempre era de noche.
Las Grayas sólo aparecen en una leyenda, la de Perseo. Cuando el héroe fue a matar a Medusa halló primero a las Grayas, que eran las guardianas del camino que llevaba a sus hermanas, las Gorgonas. Perseo les robó el ojo cuando lo pasaban de una a otra y así dejó dormidas a las tres, pudiendo continuar con su camino. Finalmente arrojó el ojo a la arena.

Gorgonas:

Las tres Gorgonas, llamadas Esteno, Euríale y Medusa, eran hijas de Forcis y Ceto, dos de las distintas divinidades del mar, que además eran hermanos. La apariencia de estas tres criaturas provocaba miedo y espanto pues no sólo tenían serpientes en vez de cabellos, sino que también tenían su cuerpo cubierto de escamas de dragón, colmillos de jabalí en sus bocas, manos de bronce y alas de oro, las cuales pesaban tanto que con ellas no podían volar. Aunque lo peor de todo, lo más temible, era que si las miraban directamente a los ojos te convertías en piedra.
Cuenta la mitología griega que Medusa, la única gorgona mortal de las tres que existían, era una hermosa muchacha hasta que el arrogante Poseidón osó poseerla en el sagrado templo de Atenea. Esta profanación provocó la ira de la diosa guerrera, la cual castigó a Medusa convirtiéndola en un ser horrible de cabello de serpientes, al igual que lo eran sus hermanas mayores…
¿Por qué Atenea castiga a Medusa si fue ella la que fue violada por Poseidón?
Porque Atenea no podía castigar a Poseidón porque este era más poderoso que ella además de que era un dios y como la violación se hizo en el templo de Atenea y la doncella por este mismo hecho perdió su virginidad ya no podía seguir siendo sacerdotisa de la diosa guerrera y esta misma tomó la decisión de castigarla de forma muy injusta.
Medusa, diferente a sus hermanas al nacer y la más joven de ellas, terminó convirtiéndose también en una criatura monstruosa pero no adquirió la inmortalidad. Así terminó muriendo decapitada a manos de Perseo, héroe mortal hijo de la bella Danae y nieto del Rey de Acrisio, no sin que antes naciera de la sangre de su cuello Pegaso, el caballo alado, y el gigante Criasor. Perseo, una vez cumplida su misión, entregó la cabeza de Medusa a Atenea, la cual la incorporó a su escudo de batalla, conocido como Égida. Ahora bien, la sangre de Medusa, sin embargo, si que podía resucitar a los muertos.
Esteno, por otro lado, es caracterizada por su enorme fuerza. Era inmortal, al igual que Euríale. Era la más independiente y salvaje de las tres gorgonas, siendo la que más muertes causaba a los humanos. Ni siquiera era superada por la temida Medusa, a quien le fue otorgada la mirada petrificante como protección por no ser inmortal. Posee una gran fuerza física y mental: tiene la habilidad de concentrar su energía mental en la mirada, haciéndola capaz de atrapar las energías cercanas a su alrededor hipnotizando a sus agresores y deteniéndolos en el acto. La sangre misma de Esteno, posee las cualidades de dar vida (si era obtenida del costado derecho) o la muerte (si era obtenida del costado izquierdo).
Finalmente, Euríale representaba la virtud de la universalidad. Era la mayor de las tres hermanas y, al igual que Esteno, también era inmortal. Tenía forma de una enorme mujer, en su cabeza en lugar de cabellos le crecían serpientes venenosas vivas, y, según otras versiones también de sus axilas. Al igual que sus hermanas, Euríale poseía sangre con virtudes curativas. Aunque es una bestia que vive en las entrañas de la tierra, es la única gorgona con sentimientos "maternos". En varias obras se menciona que cuando Perseo decapita a Medusa, Euríale es quien la llora desconsoladamente. Es también la madre de Destino, creadora del mundo del Caos Según algunas versiones, mantiene relaciones amorosas con Poseidón, resultando madre del gigante Orión el cazador, aunque ciertos autores argumentan que se trataba de otra Euríale, la hija del rey cretense Minos.